Després, la ressaca...

Vist des de casa, els temps és contrauen i sembla que allò que van ser unes hores interminables acabin essent uns malaguanyats segons.

També enriqueix el meu punt de vista sobre mi mateix, observar-me a la tele em desgrana alguna part més del meu amarg caràcter. Sentir-me una veu desconeguda, una cara irreconeixible, uns moviments accelerats propis d’una persona acorralada ( que és com estava ), amb una tele que es la nostra. Fantàstic!

Digueu-me observador però també he descobert un munt de caràcters entre tots vosaltres, humilment crec que aquests en son alguns:

El feliç: és aquell que se n’alegra sense cap mena de recança, fantàstiques persones que la meva felicitat és la seva. Increïble però cert, encara te’n pots trobar.

Els comentaristes: et comenten la jugada, aquests solen ser bons amics o gent amb algun que altre recurs neuronal. Ho trobo elegant i noble.

El silenciat: és el que et mira de reüll, murmura, i els prejudicis l’ofeguen.

El bocamoll: simplement t’etziba el comentari: ei! bocamoll ! aquest em fa riure, sobretot a partida de les tres de la matinada i amb algun gintònics de més.

I per últim i per mi el millor, el que vol però no pot ( evitar quelcom ): Sol començar amb un previsible, com es diu aquell programa que et vaig veure? Quant vau guanyar? i després d’un estira i arronsa amb el seu jo més maquiavel, ja no s’ho pot callar i mentres ell dispara aquell, quan es queda l’estat? jo ja estic a la cúspide del meu orgasme.