11 de setmbre 2008

Què fa que un pais sigui un pais? La cultura, el territori, la llengua, les persones, els sentiments, les tradicions...

Primer de tot hauriem de pensar a nivell personal, no em parlo amb un veí perquè va de catalanet i no escolta, em cau fatal el tio que te un " cortijo" que ningu mai a vist i no passo per davant de barris decadents, no fos cas que s'em enganxes alguna cosa de fora.

En segon lloc hauriem de pensar més en global. No soporto les lluites de poder al fossar de les moreres, odio profundament les traicions socialistes i cap on tiraran tota aquesta gent que ve de tan lluny.

em venen un munt de preguntes al cap...

Perquè volem un pais si no ens entenem en res?

fa falta un altre pais de sords?

podriem continuar siguent catalans sense país si simplement, el pais és l'òrgan que administra el territori? simplement es això? O és quelcom més?

solucions? a grans problemes, grans solucions...

podriem ser més gragaris, fins arribar a teixir un rol com el que el jueus els han fet sobreviure duran tants milenis?

podriem intentar una consulta popular el 2014? encara que la perdessim...

les armes per un poble sense almogavers serveixen per treura la pols que s'acumula diada rera diada, opció descartada per l'experiencia...

ser més espanyols que els propis espanyols, tot i que aixo no ens costaria gaire...

o potser es tot tan simple com deia en pla, se que estic a catalunya quan entro en un bar i demano una cafe? ( jo ho soc quan arribo a casa i em faig un pa amb tomaquet ?)

bona diada, i ja en parlarem l'any que ve...

per cert, avui he anat a cantar els segadors a la plaça de la vila i tot i ser el més jove de tots m'he amocionat, visca catalunya, visca la diada.

Sant Jordi

Us podria dir alguna cosa com :
Ja sé que per alguns us ha passat l’edat ( desprès dels 30 ja sous uns carques ), potser per alguns altres teniu temes més importants a solucionar ( salvar el món, el país, o fins i tot el cul), potser pels altres us han sortit obligacions infranquejables ( rescloses, amors, distancies...) potser si... i no seria gaire difícil qualsevol d’aquests terrenals entrebancs... però recordeu que com cada Sant Jordi, el Pub que us ha vist fer el canvi de pollosos adolescents a homes i dones de bé ( en alguns casos més que d’altres ) celebra 31 anys i res em faria més feliç en aquest dia que no haver d’aguantar una excusa insubstancial...
Però em quedaré amb el que un dia em va dir un home el qual respecto com si fos el meu pare:
Si no et menges un tall, per petit que sigui, del pastís de Sant Jordi que et regalen al Pub Xauxa, només et quedaran 364 dies per tornar a redreçar tota la mala sort que et caurà al damunt...
Us esperem el dia 23 abril

Un dia qualsevol de pluja

Si ja costa sortir de casa un dia qualsevol de pluja, imagineu-vos per anar a treballa i més si la nit anterior ha estat una d’aquelles nits (moltes compartides amb algun de vosaltres) de gresca i xerinola, ui! quina mandra!!

Obres la porta, arriba un amic emboirat amb un gran somriure i un paquet sota el braç, un regal, evidentment, un llibre, no un qualsevol sino el primer llibre editat, una dedicatòria, una bona nit per aixecar-se del sofà i anar a treballar.

Pisco sour i altres històries, una d'aquestes és El dia més important de la meva vida.

Alex, espero disfrutar de més histories.

Després, la ressaca...

Vist des de casa, els temps és contrauen i sembla que allò que van ser unes hores interminables acabin essent uns malaguanyats segons.

També enriqueix el meu punt de vista sobre mi mateix, observar-me a la tele em desgrana alguna part més del meu amarg caràcter. Sentir-me una veu desconeguda, una cara irreconeixible, uns moviments accelerats propis d’una persona acorralada ( que és com estava ), amb una tele que es la nostra. Fantàstic!

Digueu-me observador però també he descobert un munt de caràcters entre tots vosaltres, humilment crec que aquests en son alguns:

El feliç: és aquell que se n’alegra sense cap mena de recança, fantàstiques persones que la meva felicitat és la seva. Increïble però cert, encara te’n pots trobar.

Els comentaristes: et comenten la jugada, aquests solen ser bons amics o gent amb algun que altre recurs neuronal. Ho trobo elegant i noble.

El silenciat: és el que et mira de reüll, murmura, i els prejudicis l’ofeguen.

El bocamoll: simplement t’etziba el comentari: ei! bocamoll ! aquest em fa riure, sobretot a partida de les tres de la matinada i amb algun gintònics de més.

I per últim i per mi el millor, el que vol però no pot ( evitar quelcom ): Sol començar amb un previsible, com es diu aquell programa que et vaig veure? Quant vau guanyar? i després d’un estira i arronsa amb el seu jo més maquiavel, ja no s’ho pot callar i mentres ell dispara aquell, quan es queda l’estat? jo ja estic a la cúspide del meu orgasme.

Com ho fem els de xauxa per anar al bocamoll...

Bon dia a tothom. Em dic Jordi Pujadas Gannau, sóc de Manlleu, Osona, tinc 39 anys, i em puc autodefinir com un energumen antisocial i negatiu. La meva principal afició consisteix en arraulir-me en un racó fosc a remugar i murmurar frases inconnexes i incomprensibles plenes de retrets i to de protesta. Com que suposo que els meus esforços per desdoblar la meva personalitat rebran de part vostra una consideració no gaire diferent de la que reben per part dels funcionaris que s’obstinen en negar-me les subvencions que em corresponen per ser una família nombrosa, m’he buscat un company. Amb tota mena d’argúcies,he aconseguit embolicar en això una mena de hippy per què m’acompanyi. Es tracta d’en Roger Collelldemont Blanch, de 31 anys, també de Manlleu, empresari del gremi de l’hostaleria, sector bars, i que s’entossudeix en què el defineixi com una persona oberta, activa, espontània, i aficionada als esports d’aventura. Sobretot, insisteix especialment en què eviti fer referència la seu gust pel consum extrem de begudes alcohòliques d’alta graduació, així que diré que les seves aficions són viatjar, escalar muntanyes, fer trekking pels Andes o per l’Himalaia, i coses així. Ens agradaria participar en aquest concurs, bàsicament, per afany de lucre. En el cas que una aposta vostra per fer pujar l’audiència del vostre concurs a base de fer sortir concursants dotats d’una personalitat que s’allunyi de la gris convencionalitat que impera arreu us faci considerar la possibilitat de comptar amb nosaltres, us podeu posar en contacte amb nosaltres telepàticament, o bé a través del telèfon. Felicitats pel concurs i que tingueu un bon dia.

Un dijous després de vacances

Que es pot esperar d’un dijous després de vacances.. arribes amb aquella il·lusió, verge de felicitat... queda lluny l’últim dia que vas servir la penúltima copa just avanç de marxar... tot seguit, algú t’ho esguerra! ja hi som, altre cop de peus a terra...

benvingut roger, benvingut a la feina...

la nit comença mandrosa però de mica en mica es transforma en un senyor dijous, els amics et venen a veure, i rius del que no ha estat una trageria, laleli i els seus cinc punts al cap, més gent, gent que no se, ni sabre mai el seus noms, gent nova, massa gent...

Els passats van marxant, evidentment els ajudo, la manca de beure i musica i un excés de llum i ajuda, ara es l’hora de la meva birra, de la refecció de la nit, no de la teoria que em cau a sobre, la d’un catalanet de 18 anys: -els egipcis eren els millors, fins i tot més que els nazis! a als jueus, no els exterminaven, sinó que els esclavitzaven a canvi de menjar, duraven més...

tranquil·lament em vaig acabar la birra, li vaig somriure, els vaig fer fora de "bones" maneres, amb un copet a l’esquena de bona nit...

l’esforç compensa, si més no ho hauria de fer...

no sé si el color de la seva pell, cabells, ulls li hauria agradat amb un tal Hitler...

divina joventut...

L'inici

Ja fa temps que deixo escapar masses vivències, alegries i tensions, converses i mirades rere la barra, ha arribat al moment d’explicar tot això, no sé si per ajudar-me a mi mateix a sobreviure a la feina o simplement per obrir una mica més les portes del Pub Xauxa.
Avui m’he decidit...