Sant Jordi

Us podria dir alguna cosa com :
Ja sé que per alguns us ha passat l’edat ( desprès dels 30 ja sous uns carques ), potser per alguns altres teniu temes més importants a solucionar ( salvar el món, el país, o fins i tot el cul), potser pels altres us han sortit obligacions infranquejables ( rescloses, amors, distancies...) potser si... i no seria gaire difícil qualsevol d’aquests terrenals entrebancs... però recordeu que com cada Sant Jordi, el Pub que us ha vist fer el canvi de pollosos adolescents a homes i dones de bé ( en alguns casos més que d’altres ) celebra 31 anys i res em faria més feliç en aquest dia que no haver d’aguantar una excusa insubstancial...
Però em quedaré amb el que un dia em va dir un home el qual respecto com si fos el meu pare:
Si no et menges un tall, per petit que sigui, del pastís de Sant Jordi que et regalen al Pub Xauxa, només et quedaran 364 dies per tornar a redreçar tota la mala sort que et caurà al damunt...
Us esperem el dia 23 abril

Un dia qualsevol de pluja

Si ja costa sortir de casa un dia qualsevol de pluja, imagineu-vos per anar a treballa i més si la nit anterior ha estat una d’aquelles nits (moltes compartides amb algun de vosaltres) de gresca i xerinola, ui! quina mandra!!

Obres la porta, arriba un amic emboirat amb un gran somriure i un paquet sota el braç, un regal, evidentment, un llibre, no un qualsevol sino el primer llibre editat, una dedicatòria, una bona nit per aixecar-se del sofà i anar a treballar.

Pisco sour i altres històries, una d'aquestes és El dia més important de la meva vida.

Alex, espero disfrutar de més histories.

Després, la ressaca...

Vist des de casa, els temps és contrauen i sembla que allò que van ser unes hores interminables acabin essent uns malaguanyats segons.

També enriqueix el meu punt de vista sobre mi mateix, observar-me a la tele em desgrana alguna part més del meu amarg caràcter. Sentir-me una veu desconeguda, una cara irreconeixible, uns moviments accelerats propis d’una persona acorralada ( que és com estava ), amb una tele que es la nostra. Fantàstic!

Digueu-me observador però també he descobert un munt de caràcters entre tots vosaltres, humilment crec que aquests en son alguns:

El feliç: és aquell que se n’alegra sense cap mena de recança, fantàstiques persones que la meva felicitat és la seva. Increïble però cert, encara te’n pots trobar.

Els comentaristes: et comenten la jugada, aquests solen ser bons amics o gent amb algun que altre recurs neuronal. Ho trobo elegant i noble.

El silenciat: és el que et mira de reüll, murmura, i els prejudicis l’ofeguen.

El bocamoll: simplement t’etziba el comentari: ei! bocamoll ! aquest em fa riure, sobretot a partida de les tres de la matinada i amb algun gintònics de més.

I per últim i per mi el millor, el que vol però no pot ( evitar quelcom ): Sol començar amb un previsible, com es diu aquell programa que et vaig veure? Quant vau guanyar? i després d’un estira i arronsa amb el seu jo més maquiavel, ja no s’ho pot callar i mentres ell dispara aquell, quan es queda l’estat? jo ja estic a la cúspide del meu orgasme.